Junts i juntes, construïm una escola

Agermanament Escola Pia de Sarrià - IJC de Mexicali

Junts i juntes construïm una escola!

Si busqueu Mexicali a Google, pregunteu quina distància separa la nostra Barcelona d’aquesta ciutat de la frontera mexicana. La resposta serà una xifra: 9.597 quilòmetres. Hi podem afegir que ens separen un oceà i nou hores; quan ells esmorzen nosaltres sopem.

Però si pregunteu als alumnes de l’Escola Pia de Sarrià o de l’Instituto José de Calasanz de Mexicali, us diran que la distància que ens separa és la d’un apapacho –abraçada feta des del cor en llengua náhuatl-, la d’una carta sobre fútbol i princeses, o la d’un vídeo sobre la llegenda de Sant Jordi o sobre els altares de muertos.

Des de fa més de quatre anys, infants i joves de les dues escoles estan agermanats. Agermanats com algunes ciutats? Doncs sí. El diccionari defineix agermanar com esdevenir germans, estimar-se com a tals… Els germans i les germanes es coneixen, es preocupen els uns dels altres i comparteixen allò que tenen -no el que els sobra-, somien i construeixen camí plegats; un camí que, com tots a la vida, té pujades i baixades, i que està teixit de bons moments i d’alguns que no ho són tant, però un camí, al cap i a la fi, que sempre porta cap a l’horitzó. 

Un dia, un grup d’educadors i mares de l’Escola Pia de Sarrià –la Josefina, el Jose, l’Anna- van agafar un avió direcció Mèxic. Poc podien imaginar què significava de veritat aquest viatge. L’escolapi Pep Segalés, que va marxar cap allà fa més de 30 anys, diu sempre: “en aquest país, quan un va a un lloc, no sap a què hi va fins que torna”. Així doncs, l’equip de Sarrià va marxar per conèixer els projectes escolapis a la Baixa Califòrnia: escuelitas de tareas, comunitats i una petita escola que estava tot just naixent a l’ombra d’un mur vergonyós que separa un continent i milions de persones. 

No imaginaven que conèixer aquells projectes seria reconèixer-se; l’alè i l’esperit eren els mateixos. Aquí i allà, educadors, escolapis i famílies lluiten per donar la millor educació a petits i joves, una educació transformadora de la persona i del món en què viu. Havent-hi descobert una manera de fer i ser comuna, van tornar a Barcelona i van compartir aquella experiència amb tota la comunitat de la nostra escola. Uns mesos després, escolapis mexicans i companys de la Fundació Educació Solidària ens van tornar la visita per sentir la força d’aquesta unió.

Quatre anys després, ens podem dir “germans” gràcies a tantes cartes i dibuixos intercanviats entre els més petits, tantes tardes de jocs i xerrades aquí i allà, tants meets entre famílies i educadors… Ens escriu una nena de Mexicali explicant que ha tingut la sort d’entrar a quart de primària, i els nostres nanos li donen ‘un apapacho’ perquè ja coneixen aquesta paraula, els de tercer li pregunten com estan els companys de Mexicali o els de primer somriuen al descobrir que porten la mateixa bata que ells. 

I ni una pandèmia va poder trencar la nostra germanor! L’Instituto ha estat tancat durant dos anys i els nens i joves, a casa. Els seus companys i companyes de Barcelona van dibuixar centenars d’alebrijes –animals mítics i impossibles que guien els humans- per omplir el pati de l’Instituto el dia que els més petits van poder tornar al cole després de tants mesos. Les mares mexicanes, en agraïment, van cosir, amb pedaços de roba de mil colors, un alebrije que avui es troba a la nostra recepció i dona la benvinguda a tots els visitants de l’Escola Pia de Sarrià. 

Què hem fet en aquest temps? A través de xerrades, hem treballat el dret a l’educació de tots els infants del món; i el dret a la bellesa, a la pau, a unes condicions dignes de vida… Ens hem conegut i hem conegut la diversitat cultural i l’enriquiment que suposa. Hem parlat de justícia, solidaritat, voluntariat i cooperació. Aquí i allà! Allà han après a cantar i ballar el Gegant del Pi, i aquí a fer altares de muertos. Hem obert finestres al cap, amb coneixements nous, i al cor, amb amics i amigues llunyans, dels més petits d’aquí i d’allà. Educadores i educadors hem après i compartit temps, il·lusió i allò que sabem.

I les famílies? S’hi han sumat de manera generosa i entusiasta per fer més forta i gran aquesta amistat. Fins i tot intercanviant algunes cartes i rebent les visites d’aquí i d’allà, obrint braços i fent acollida. I en aquest anar caminant, les famílies de Sarrià han fet real allò que diuen: allò que li passa al meu germà, em passa a mi. La vida de Mexicali, la vida de la Colònia San Martín Caballero, la vida de les famílies de l’Instituto José Calasanz… és una vida de frontera, dura, difícil, vulnerable, en risc. Famílies trencades per processos migratoris, la droga o la violència. Infants i joves sense adults a prop que els cuidin, vivint en carrers perillosos, sense poder anar al parc perquè l’ocupen bandes violentes, enfrontant-se a condicions laborals precàries i amb escassos recursos econòmics i socials per tirar endavant.

Davant de tot això, podríem conèixer i observar amb respecte, podríem compadir-nos-en o, pel contrari, com han fet les famílies de Sarrià, fer nostra la seva lluita. Quin pare o mare no vol un futur pels seus fills? I com escolapis ho tenim molt clar: la clau per construir aquest futur és l’educació. Fa un segle, l’Escola Pia de Sarrià va demanar ajuda per acabar la seva escola; l’Escola Pia de Cuba va escoltar la demanda i va enviar diners. Molts anys després, l’Escola Pia de la Baixa Califòrnia va demanar ajuda per aixecar una petita escola enmig del desert, enganxada al mur de ferro, entre canals d’aigua bruta i escombraries. I l’Escola Pia de Sarrià va donar-li la mà. 

Junts, des de fa quatre anys, estem construint una escola. On hi havia un tros de terra, s’hi ha construït una pista d’asfalt i una ombra perquè hi juguin nens i nenes de l’escola i del barri; on només hi havia barracons, ara s’hi aixeca també un edifici gairebé acabat. Les famílies mexicanes també hi participen: enmig del desert han plantant arbres, pinten l’escola, compren cadires i taules… Una escola creix al cor d’unes colònies molt castigades, una escola bonica i acollidora que canvia el paisatge dotant-lo d’humanitat i esperança.

Així que ens hem conegut i, pel camí, ens hem fet germans, ens hem conegut i reconegut. 

Però hem fet més, molt més. Junts i juntes construïm una escola a la frontera.

Però encara més. Junts i juntes lluitem per garantir que infants i joves d’aquí i d’allà tinguin accés a una educació de qualitat, a un present i un futur viscuts en dignitat i amb justícia. Estem units per un passat comú, el que va començar a teixir Josep de Calassanç fa centenars d’anys als carrers de Roma, quan uns nens i nenes pobres sense escola que els volgués acollir, li van fer pensar que…

Related Posts