Lluny queden les reunions informatives i el projecte “en abstracte” de la meva estada al Canadà. Recordo, però, amb una il·lusió enorme quan el juliol passat vaig saber quina seria la meva família canadenca, a nou hores de diferència horària, durant 110 dies! La Lisa, el Greg, la Madison i el Connor, un parell de gatets i el Coal, el gos acabat d’adoptar que també formaria part de la meva nova família.
Recordo que, abans de ser-hi, durant l’estiu, ja vivia intensament la meva nova experiència, perquè la meva família del Canadà ja estava en contacte amb mi. L’agost el vaig passar preparant tot el que podia necessitar: la roba, la documentació… Hi havia, també, el neguit, la por, els nervis, els dubtes, el fred canadenc, els costums d’un altre país… I, inexorablement, va arribar l’1 de setembre i, sí, des d’aquell dia, la meva vida encara és més rica (i més que ho ha de ser!, perquè vull viure més experiències com aquesta!).
El Canadà és, per a mi, des que hi vaig ser, una segona llar. Sé que hi tinc no només la meva família, els Simmonds, sinó també un munt d’amics i amigues. Em costa molt escriure tot el que hi tinc: no és complicat imaginar-se el trasbals més que positiu que resulta, durant un trimestre, sortir del teu entorn per fer-te gran, no només lingüísticament, sinó personalment.
El primer mes a British Columbia el vaig viure emocionada, una miqueta sola perquè se m’obria un món davant i amb una voluntat imperant de fer amistats, especialment autòctones. El segon mes vaig viure’l aclaparada pels amics i emocionada per celebrar Halloween en tota la seva esplendor. El tercer mes el vaig viure en grup, coneixent nova gent i gaudint per primer cop del Thanksgiving Day. El quart mes vaig viure un Christmas espectacular pel que fa a decoració i, inevitablement, em vaig començar a sentir trista al veure tot el que deixaria enrere.
Ara mateix, ja a Barcelona, i tant que ho tornaria a repetir. I tant! Sense dubtar-ho ni un sol moment. Les noves tecnologies em permeten seguir en contacte amb tothom amb qui vaig compartir una experiència impagable, inoblidable. Quina sort! De totes maneres, si algú que em llegeix té previst anar pròximament al Canadà, a British Columbia, a l’illa de Vancouver i, més concretament, a Sooke, on hi ha els meus amics i la meva altra família, que em contacti. Li vull demanar un favor: fer-los una abraçada gegant de part meva, perquè me’ls estimo molt i els trobo a faltar.
Marta de Villamore
Alumna de 3r ESO D
